Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, Martí de Riquer va escriure dues comèdies, Spinoza i els gentils i El triomf de la fonètica. En aquestes obres, l’autor reprèn la tradició d’un humor català lliure i absurd, ple de caricatura i de farsa. A El triomf de la fonètica, els preparatius d’un matrimoni per interès es convertiran en un deliri amb esquimals, una cabra, filòlegs i gent que menja espelmes; mentre que a Spinoza i els gentils un grup de familiars pocavergonyes es volen quedar els diners de la pobra hereva d’un oncle mort que no és veritablement mort. Amb un humor de la corda dels germans Marx, Boris Vian o Ionesco, aquestes dues obres de joventut de Riquer ens fan anar de l’estupor i el somriure a la riallada franca. «Ens trobem davant d’una obra escrita essencialment per instint teatral i bàsicament sostinguda per una cultura sòlida. Es tracta, per tant, d’un veritable exemple de teatre net, sa; recolzat i assegurat sobre una base que fa superar els riscs de carrincloneria, sentimentalisme o grotesc que aquella condició per si sola acostuma a comportar. […] En El triomf de la fonètica hi ha una gran abundància d’imaginació, d’humor, de sàtira, etc., no acumulades avariciosament i capriciosament com perles precioses i fràgils, sinó donades a doll».

L’acció d’aquesta novel·la se situa en una casa de cites d’una ciutat europea durant l’ocupació nazi. Al costat de la degradació moral, se’ns hi presenta amb tota la seva cruesa el poder encomanadís i invasor de l’abjecció, així com l’escissió entre la crida de l’abisme i l’aspiració a una puresa ideal. La novel·la ens acabarà revelant un heroi o un boig insensible, que accepta el càstig com un rescat. Simenon no va aconseguir mai com aquí concentrar amb tanta eficàcia una problemàtica moral tan profunda i complexa, entre la ignomínia i la innocència. Efectivament, la neu era bruta…

Els trenta relats que integren aquest recull de Quim Monzó es complementen els uns als altres per formar un tot que ens mostra amb precisió l?eterna incertesa humana. En El perquè de tot plegat els recursos sintètics de Monzó arriben al seu màxim de puresa: aparentment simples i esquemàtics, són una exhibició enèrgica de mestria.

Amb l?agudesa i el sentit comú que l?han convertit en articulista de capçalera de milers de lectors, Quim Monzó comparteix desconcerts, ridiculitza petulàncies, se subleva contra la correcció política i constata l?amenaça del gregarisme. Amb irreverència i rigor, Monzó combina la causticitat, l?escepticisme, una competència de forense i una prosa periodística que Joan de Sagarra va qualificar «de primeríssima qualitat». El tema del tema aplega els millors articles que Monzó ha publicat a La Vanguardia els anys 1999, 2000 i 2001, i s?afegeix als set volums d?articles anteriors amb què va forjant una crònica, ja imprescindible, de les dècades a cavall dels segles xx i xxi.

«Llegir Monzó és com prendre vitamines.» luis landero

«Monzó és encara millor del que sembla. Sembla enginyós, i n?és, però sovint s?oblida que l?enginy és un ingredient indispensable del geni. Sembla gamberro, i n?és, però tot escriptor de debò ha de dur dins un gamberro. Sembla humorista, i n?és, però molt més seriós del que sembla, si és que hi pot haver cap humorista que no sigui molt seriós. Sembla cínic, i n?és, i també és, per tant, un moralista.» javier cercas

«Potser el meu marit volia morir. Potser va desparèixer perquè volia viure. O potser la vida i la mort no formaven part dels seus pensaments». Qui parla així és Kei, una dona que viu amb la seva mare i una filla adolescent. El seu marit va desaparèixer fa dotze anys sense deixar cap rastre. Amb el temps, ha trobat un amant, en Seiji, però la presència del marit desaparegut omple les seves fibres més íntimes i es resisteix a abandonar-la. Manazuru: aquest mot misteriós és l’única pista que el marit desaparegut ha deixat al seu diari, i el punt de partida d’una cerca de sentit cap a la península d’aquest nom a la costa japonesa. El lector es veurà acompanyat d’uns fantasmes en una profunda, memorable i sensual exploració de l’amor, a un món d’evocacions d’una subtilesa delicadíssima, en una barca perdent-se en l’horitzó tot cercant d’acariciar la pell íntima dels sentiments.

«Un llibre necessari … una guia en aquesta vida rosegada per la crisi, per l’ànsia d’eficiència, per les fallides».
Roberto Saviano
«Enmig d’aquest panorama resulta oportú que Nuccio
Ordine hagi publicat un llibre en què fa lloança dels sabers tradicionalment considerats “inútils” i arribi, fins i tot, a capgirar els conceptes, considerant que els sabers humanístics són, comptat i debatut, més útils que els suposats sabers econòmics».
jordi llovet, El País
«La literatura i les idees, com més insignificants semblen, més fecundes són. És la seva mateixa gratuïtat qui dóna valor a la nostra existència».
Le Monde.
«Alguns impenitents agraïm a Nuccio Ordine el seu manifest
La utilitat de l’inútil on repassa les opinions de filòsofs
i escriptors sobre la importància de seguir tutelant
en escoles i universitats aquest afany de saber i d’indagar sense objectiu immediat pràctic en què tradicionalment s’ha basat la dignitas hominis».
Fernando Savater
«Aquest breu manifest servirà per a donar sentit a tot el nostre temps perdut i al nostre treball».
Corriere della Sera

La mort del senyor que protegeix una font meravellosa inicia les peripècies d’El cavaller del lleó, novel·la en què el narrador xampanyès Chrétien de Troyes, al segle XII, continua, aquest cop amb el protagonisme d’Ivany, les aventures dels cavallers de la Taula Rodona de la mítica cort del rei Artús. Un món meravellós que ha fascinat durant segles generacions de lectors, i un veritable punt de referència en l’imaginari europeu que, tant per la destresa en l’art de narrar com pel tramat d’aventures apassionants que ofereix, manté avui tota la seva vigència.

La mort d’Ivan Ilitx narra la història d’un home corrent que aspira al benestar i a la tranquil·litat d’una vida quotidiana amable. Una malaltia sobtada, però, és el punt de partida d’un examen immisericorde de consciència en què el dolor físic s’entrecreua amb el dolor moral, de manera encara més aguda i persistent, deixant al descobert el miratge de la pròpia existència. Un entramat incisiu i penetrant embolcalla, amb el mestratge incomparable de Tolstoi, aquesta clarivident reflexió sobre la naturalesa humana davant del fet inexcusable de la mort.

El present relat, «faula dialèctica»—en paraules del mateix Pessoa—on un banquer anarquista per convicció construeix discursivament un pamflet irònic i incendiari contra la societat burgesa i la divinització dels diners, és un dels textos més populars i brillants de l’autor. Traduït a les més diverses llengües, continua sorprenent i fascinant els lectors per l’enginy paradoxal i el cinisme d’insuperable actualitat que traspuen els mots del cèlebre banquer. «Hi ha, doncs, una cosa evident… En l’estat social present no és possible un grup d’homes, per ben intencionats que siguin, per preocupats que estiguin només a combatre les ficcions socials i treballar per la llibertat, que treballin junts sense que espontàniament creïn tirania entre si… sense destruir en la pràctica tot allò que volen en la teoria.»

Els Lais de Maria de França són dotze bellíssimes històries d’amor. En aquests relats -els primers contes de la literatura europea- hi conviuen la societat cortesana del segle XII, el món llegendari de la matèria de Bretanya i les aventures meravelloses característiques dels contes de fades: la cèrvola blanca, l’home-llop, el vaixell fantàstic, l’astor que es transforma en cavaller... Encara avui, al cap de vuit segles, admirem el delicadíssim art que l’autora va esmerçar en una obra que ha vençut per sempre el pas del temps. Perquè -tal com diu Jaume Vallcorba e la presentació-, els Lais de Maria de França sóns unes narracions “que no tenen solament el mèrit de ser les primeres escrites en romanç: són també, com comprovarà el lector de la present traducció, una mostra de la més alta literatura”